Resum:

L’establiment d’un culte heroic per a diversos intel·lectuals, particularment poetes i filòsofs, és un fenomen que apareix amb especial rellevància a partir de l’època hel·lenística, coincidint amb la divinització dels sobirans, però que pren una importància encara més gran en època imperial. Sens dubte, el gènere biogràfic, que, precisament, es desenvolupa amb força també durant aquest període, acompanya i contribueix no pas poc a refermar aquest nou mecanisme religiós mitjançant el relat. Alhora, però, és important destacar que els autors dels segles ii i iii dC més aviat procuren desmentir aquest procés d’heroització per a alguns filòsofs, als quals declaren obertament falsaris pel fet que han pretès rebre un culte heroic després de la seva mort utilitzant mètodes fraudulents. Aquesta imatge del filòsof falsari que cerca una glòria post mortem que no mereix és objecte de blasme en autors tan diversos com Llucià de Samòsata i Diògenes Laerci i, tot i que amb enfocaments diferents, defineix una determinada visió dels filòsofs que contrasta amb la dels anomenats θεῖοι ἄνδρες, tot just en el moment de l’eclosió d’aquesta nova figura.