Abstract:

Les terres d’Aragó oriental i la plana de Lleida formen part d’un continuum cultural, lingüístic i arqueològic a cavall entre dues comunitats autònomes, marc en el qual arrela l’etnogènesi del poble ilerget durant la segona edat del ferro, entre els segles VI i I aC. La seva àrea nuclear situada a l’entorn de la ciutat de Lleida i la subcomarca del Baix Segre fou el centre d’un ampli rerepaís que comprengué les planes que s’estenen del Montsec a l’Ebre, i de la Segarra i l’Urgell a la serra d’Alcubierre.

En aquest article proposem la necessitat d’una nova aproximació a l’estudi del poblament en aquesta àrea, per tal de conèixer aspectes vinculats a la visibilitat, la demografia, les vies de comunicació, la localització respecte els cursos fluvials i la territorialitat teòrica. Mitjançant l’aplicació d’aquest aparell analític pretenem identificar les claus de l’organització territorial dels ilergets, i els motius que pels quals aquesta zona hauria seguit una dinàmica diferenciada respecte el proper occident català.