Resum:

Amb Cadmus et Hermione (1673), el compositor J.-B. Lully i el llibretista Ph. Quinault van definir un nou gènere dramaticomusical, la “tragédie en musique” o “tragédie lyrique”. Com s’ha observat freqüentment, es tracta prima facie d’una acció programàtica enfront del model contemporani de l’òpera barroca italiana (essencialment veneciana), però per a una correcta lectura cal també introduir-hi dues perspectives que lliguen directament amb el món clàssic. En primer lloc, la voluntat de definir un nou gènere passa per un retorn als pressupòsits teòrics de l’origen mateix de l’òpera, a la fi del segle anterior, com un intent de recuperació de la tragèdia de l’antiguitat com a “obra d’art total”, fusió de drama, música i dansa, retornant un cop més, com en el cas del mite d’Orfeu en l’assaig de la Camerata Fiorentina, a les Metamorfosis d’Ovidi. En segon lloc, la importància cabdal de la dansa com a ingredient essencial del nou gènere s’insereix en el programa polític de Lluís XIV, basat en la teoria clàssica sobre el valor simbòlic i performatiu de la dansa, d’arrels fonamentalment platonicopitagòriques.